"Mucho ruido y pocas nueces"

“No sufráis niñas,
no sufráis.
Que el hombre es un farsante.
Un pie en la tierra
y otro en el mar,
jamás será constante.
¿Porqué sufrir?
¡Dejadles ir!
Y disfrutad la vida.
Vuestras penas convertid,
en cantos de alegría”

Amb Aquest vers s’inicia la pel·lícula de la adaptació de la coneguda obra de teatre de Shakespeare “Mucho ruido y pocas Nueces”. Una obra de teatre que va ser portada al cinema a l’any 1993 per el director de cinema Kenneth Branagh, i que compta amb uns personatges d’alta qualitat com Emma Thompson, Michael Keaton, Denzel Washington, o Keanu Reeves entre altres.

Fa poc, he tingut una experiència no molt grata relacionada amb l’amor, o més bé amb el desengany amorós y tal vegada per sort o per desgràcia aquesta situació que acabe de viure ha tingut lloc alhora que veia aquest film de Shakespeare, el que m’ha portat a reflexionar envers aquest tema: l’amor i l’alegria de viure.

Es diu que no es pot viure sense amor. I és cert. Tothom a la societat busca una parella amb qui compartir la seua vida, les seues alegries i com no els seus moments durs. Però trobar aquesta persona no es gens fàcil avui, com tampoc ho era en la festiva societat de Messina, on com avui, on també allò que es deia o es veia era interpretat erròniament, i conduïa a un estat desgarrador de l’ànima i del cor.

Ho no es així com es va sentir Claudio en veure a Hero, o a qui ells creia que era Hero, en mans d’un altre home, a causa de les mentides que Don Juan va introduir al cap del bon Claudio? I no podem comparar aquesta situació que tan bé descrita per Shakespeare en les mentides que avui ens creguem nosaltres d’altres persones que sols volen fer-nos mal?

Senyores i senyors, la societat de avui no ha canviat tant com la de Messina. Seguim desitjant la felicitat i l’amor a les postres vides. Segueixen havent homes i dones cruels que fomenten el mal i perjudiquen les parelles enamorades que sols volen ser feliços.

Ja Shakespeare ens relatava que tothom busca el mateix, la felicitat, la alegria per viure i que aquestes coses no es poden aconseguir per un mateix. Necessitem de l’ajuda dels altres, de la inclusió dels altres en la Nostra vida. Vulgam o no, som éssers socials, exposats a una realitat, a mostrar una aparença front el mon, i a que el nostre honor siga juzgat pels altres membres de la societat. Com veiem tot açò no dista molt del que Shakespeare valorava en la seua obra: l’honor de Hero qüestionat per l’home que estima a causa d’una mentida difamada, la aparença mostrada per Don Juan de ser un bon cavaller, quan la realitat és ben diferent, i el paper tan gran que l’amor juga a les nostres vides, fent que fins i tot ens canvi el caràcter com ocorre a Benedicto i a Beatriu.

Sens dubte Shakespeare ens mostra ací la seua cara alegre de la vida, perquè encara que fa ús d’un llenguatge tan treballat, i recarregat tant típic d’ell (que a qui no li agrade no gaudirà de l’obra) també ens mostra les trampes de l’amor des d’una perspectiva còmica o com tots esperem aquestes trampes són superades, i l’amor guanya a la mentida.

Sens dubte és un obra per llegir o si més no, per veure la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh