"EL REI QUE VA ENRABIAR"

(“El rey que rabió” )

Avui, dia 14 de Gener, la classe de Magisteri Musical, hem anat al Palau de les Arts de València, per veure la Sarsuela “El rey que rabió”.
Intèrprets de “El rey que rabió”Fa poc, en Nadal, ja vàrem anar al Palau de les Arts a veure un òpera de Martín i Soler, i la veritat es que l’experiència va ser prou bona. Allí érem quasi tots estudiants de carrera o adults, i vàrem gaudir de la representació de l’òpera. Doncs, de la mateixa manera esperava jo que fós el matí de avui.

La sarsuela que han presentat, “El rey que rabió” té una trama divertida:
Un rei decideix deixar la seua corona i viatjar d’incògnit, acompanyat per un dels seus ministres, per gaudir de la llibertat i conèixer la vida fóra del Palau reial. En el seu viatge coneix a una pastora, Rosa, de la qual s’enamora. Uns militars els recluten (sense adonar-se que es el rei) per servir al rei, es a dir a ell mateix. Després, Rosa i ell decideixen fugir per sempre junts, però Jeremies, el cosí d’aquesta els persegueix, deixant l’exercit i quedat exposat a una comdemna com a desertor.Jeremies s’amaga dintre una casa on estàn també a magats el rei i Rosa, en tan mala fortuna que Jeremies es mossegat per un gos. Quan apleguen els ministres i consellers del rei, per error s’emporten Jeremies (mossegat pel gos) com si es tractés del rei. Aquesta situació dóna peu, des del meu punt de vista a una de les millors cançons de la sarsuela, “el coro de doctores”. Finalment, tot es descobreix i el rei aconsegueix casar-se amb Rosa.

Doncs bé després de comentar un poc l’argument, m’agradaria expressar la meua opinió.
En primer lloc, dir que me emportat una grata sorpresa en aplegar al Palau de les Arts i veure que estava ple de xiquets, de gom a gom. Hem sembla que aquesta iniciativa del Palau de les Arts de fer “representacions didàctiques” (i hem sembla que gratuïtes) es una bona forma de potenciar la música, i per altra banda, la iniciativa dels col·legis de el.legir aquesta activitat per els xiquets en compte d’altres també m’ha semblat prou acertada per tal de potenciar l’àmbit musical més enllà de l’aula de música al col.legi i poc més.

En quan a l’obra en si mateix, ha estat representada en el teatre de la Sarsuela en Madrid, però aquest muntatge (segons el seu director) es ben diferent, està carregat de “modernitat, diversió i elegància”.
En quan a la diversió, d’acord, ha estat divertida, perquè la trama en sí mateix disposa a la diversió. En modernitat, el cert es que ho ha segut. S’han fet ús de muntatges digitals, de gran aparells i decorats i fins i tot s’ha tret a escena un gos real.
Però l’elegància… brillava per la seua absència. Es cert que la posada en escena a estat d’allò més completa: des dels vestits de les xiques fins al decorat gaudien d’ingeni, però no era elegant, sinó més bé ostentós.

L’actuació dels cantants fabulosa i m’agradaria destacar l’actuació de Rosa (com que no ens han donat llibret no se el nom reial de la cantant) en la seua aria “¡Ay de mí!”, que requereix un gran domini vocal.
La resta d’actors i cantats també han estat a la altura. A la Sarsuela eixia un actor conegut per tots els xiquets, Luis Varela, (Antúnez), del programa camera cafè. Això ha fet que els xiquets l’aplaudiren acaloradament, per què, encara que la seua actuació no ha estat tan brillant com la d’altres, és a l’únic que els xiquets identificaven.

Doncs bé, podem dir que l’experiència a estat enriquidora, però per a mi hi ha d’altres gèneres musicals (per al meu gust) millors, per això diuen que tot es ven.

Així i tot, recomanaria que si teniu l’opció véreu aquesta Sarsuela del Mestre Ruperto Chapí.