LA PLAÇA DEL DIAMANT

La Natàlia, una noia del barri de Gràcia de Barcelona que ha de sortir endavant en la terrible època que li ha tocat viure. En els anys 20 destaca a Espanya la dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la llibertat d'expressió i l'autogovern a Catalunya, després, de l'any 1931 al 1936 s'instaura la II República i la Guerra Civil esclata l'any 33, causa milers de morts.

Mercè Rodoreda va nàixer a Barcelona l’any 1909 i ma morir a Girona l’any 1983. Aquesta autora va viure en la seua pell els terribles esdeveniments de la guerra Civil a Espanya. Quan aquesta va esclatar, la nostra escriptora va ser exiliada, y va vores sotmesa en una situació que ens descriu ben be al llarg d’esta novel·la.
Podem dir que Mercè Rodoreda tracta de fer-nos veure el que tothom va patir en aquella època, fam, misèria, soledat... allò que per desgràcia li es pròxim.
Son moltes les semblances que empra la autora a la novel·la , a l’inici d’aquesta Quimet (el seu futur marit) anomena a Natàlia “Colometa” i després veiem com els coloms apareixen al llarg del llibre. Descripcions minucioses i tota mena de detalls que Mercè Rodoreda aporta per tal que la imatge mental que et crees siga el mes realista possible. Els sentiments formen part del ésser humà, i l’autora recorre a ells per tal que sentim pena, angunia, i tots altres sentiments quan estem submergits a la lectura de la novel·la.
No es gaire fàcil la lectura d’aquesta, moltes voltes es difícil seguir la línia argumental, per l’ús d’un vocabulari tan treballant i cohesionat. Tot és important. Mercè Rodoreda cura fins l’últim detall.
Em sembla que llegir aquest llibre és una forma més clara de comprendre el que va ocorrer a la época de la guerra civil. Per mi, el llibre ha estat més aclaridor que qualsevol altre llibre de història i més inclòs del que vaig aprendre a l’escola. Pense que açò es deu a la identificació amb el personatge. Una dona plana i senzilla, que ha de prendre decisions molt importants: abandonar el seu fill per tal que aquest puga viure, la mort del seu marit, casar-se amb un home que no estima pel fet que els seus fills puguen tindre per viure i tantes altres decisions que de segur que també prengueren algunes de les dones que van viure en aquells temps.

En el 50 aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, varen editar un pel·lícula de la plaça del Diamant. Una volta llegit el llibre vaig sentir la curiositat de veure com s’havia plasmat aquest en el mon del cinema. Com deia abans, els símils dels coloms són una peça clau que tampoc varen passar desapercebuts per al director d’aquesta pel·lícula, ja que en un moment determinat hi apareix l’escena d’un colom que perd la vida lentament, tal i com li ocorre a la nostra protagonista:

“De mica en mica tornava a la vida després d'haver viscut en el forat de la mort”

Aquesta ha segut per a mi una de les frases que més m’han aplegat a l’ànima. De vegades la meua àvia em diu: ¿ja has dinat? ¿No berenes? ... i jo sempre em preguntava perquè aquesta insistència en el menjar. Doncs ara ja ho se. La meua Avia va passar la guerra Civil a espanya, va sofrir fan i penúries i no vol per a la seua família la sort que va gaudir ella. Tenim sort que avui els temps han canviat, tenim llibertat d’expressió i opinió, i podem eixir al carrer en la tranquil·litat (relativa) de que no ens faran res per estar fora casa. Abans no era així. Açò és el que vol fer-nos veure Mercè Rodoreda al seu llibre (que recomane sincerament):
“La plaça del diamant”