Fins avui, l’única pel·lícula de l’oest que havia vist, havia segut : “Los hermanos Marx en el oeste” i es clar que aquesta, més que un Western (que no dic que no ho siga) es tracta d’una comèdia.
Doncs bé, després de veure “Sin Perdón” puc dir sincerament que la meua opinió en quant a aquestes pel·lícules ha canviat bastant.
Aquesta pel·lícula ens narra la història de William Munny, un pistoler retirat de la professió, viudo y pare de família, que passa per dificultades econòmiques. La seua dona va aconseguir que deixara el alcohol, el que feia que es tornara una persona sense escrúpols i poguera ser un pistoler, amb sang freda. Però ara la seua única eixida per traure endavant a la seua família es fer un últim treball com a pistoler, acompanyat de un vell soci i un jove e inexpert xic que vol ser pistoler. La seua missió consisteix a matar a dos homes que varen ferir a un prostituta.
Baix el meu punt de vista aquest film es tan bo per la interpretació dels seus personatges i no tant per l’argument en sí , ja que la història narrada te una total falta de èpica.
De la mateixa forma els mètodes expeditius amb els que els protagonistes de la pel·lícula acaben amb els seus enemics mantenen un lujos equilibri entre narració i contingut dramàtic, lo suficientment dinàmic com per a mantenir amb tota l’atenció a l’espectador, fent que siga partícip del film i no un jutge del mateix. La interpretació de Clint Eastwood es formidable.
Per a mi una de les millors interpretacions del film es la realitzada per Morgan Freeman, interpretant a Ned Logan, un personatge que es llança a l’aventura com una cosa excitant, una manera de recordar el passat, encara que aquest siga fosc.
Els protagonistes dels westerns de Clin Eastwood sempre son homes abocats a la violència, que tenen com únic objectiu venjar-se d’aquells que els humiliaren, son com àngels que van a socórrer als necessitats .No obstant aquest sembla un dels millors westerns de la historia (encara que jo no puga comparar) perquè, Per algun motiu aquests film va guanyar cuatre estatuetes als oscars del 92,
viernes, 30 de enero de 2009
NEU I GOSSOS: QUIN EMBOLIC!
“Per a sopar: sopa de misteri, llonganisses de Liliput i creïlles retestinades” aquesta es una de les frases d’un dels xiquets al llibre i ens dona una idea de la linea d’aquest.
La lectura del llibre Neu i gossos, quin embolic! ha segut de les mes divertides que he realitzat. Entre tan examen, treball i més feïna, la diversió ens queda un poc relegada al segon plànol, però sens dubte si voleu passar una bona estona debeu llegir aquest llibre.
Es la història d’uns alumnes que van d’excursió amb el seu mestre a la neu.El relat de llibre està fet per un dels xiquets: botes, el qual fa una descripció detallada de tots els personantges, i sobretot de les xiques a les quals no dubta en qualificar fins i tot com a “massa pa’ la carabassa” a alguna de les xiques, el que fa que t’enrecordes de la teua època de xicotet quan era d’allò mes divertit qualificar al sexe oposat.
Al llarg del mateix es plantegen situacions molt divertides : un es cau i es trenca un braç, l’altre no sap com agafar els esquis, en baixar del telefèric tres es cauen de cul, etc.
Però el millor de tot s’esdevé quan a la porta de l’habitació d’un dels grups apareix un gosset abandonat. En aquest moment els xiquets deuen apanyar-se per tal d’aconseguir amagar el gos sense que el seu mestre se n’adone . Aquest nou fet torna a portar molt maldecaps als xiquets i després també a les xiquetes, que s’adonen de que els xics tenen els gossos i participen de l’engany al mestre.
Es un llibre indicat per a xiquets de sisé de primària o primer de la ESO, però jo vos recomane que si voleu distraure la ment dels embolics de la vida, llegiu aquest llibre perquè es d’allò més divertit.
La lectura del llibre Neu i gossos, quin embolic! ha segut de les mes divertides que he realitzat. Entre tan examen, treball i més feïna, la diversió ens queda un poc relegada al segon plànol, però sens dubte si voleu passar una bona estona debeu llegir aquest llibre.
Es la història d’uns alumnes que van d’excursió amb el seu mestre a la neu.El relat de llibre està fet per un dels xiquets: botes, el qual fa una descripció detallada de tots els personantges, i sobretot de les xiques a les quals no dubta en qualificar fins i tot com a “massa pa’ la carabassa” a alguna de les xiques, el que fa que t’enrecordes de la teua època de xicotet quan era d’allò mes divertit qualificar al sexe oposat.
Al llarg del mateix es plantegen situacions molt divertides : un es cau i es trenca un braç, l’altre no sap com agafar els esquis, en baixar del telefèric tres es cauen de cul, etc.
Però el millor de tot s’esdevé quan a la porta de l’habitació d’un dels grups apareix un gosset abandonat. En aquest moment els xiquets deuen apanyar-se per tal d’aconseguir amagar el gos sense que el seu mestre se n’adone . Aquest nou fet torna a portar molt maldecaps als xiquets i després també a les xiquetes, que s’adonen de que els xics tenen els gossos i participen de l’engany al mestre.
Es un llibre indicat per a xiquets de sisé de primària o primer de la ESO, però jo vos recomane que si voleu distraure la ment dels embolics de la vida, llegiu aquest llibre perquè es d’allò més divertit.
UNES VACANCES DE TOLERÀNCIA I AMISTAT
Quan el mestre de Literatura Catalana ens va dir que devíem realitzar vàries lectures per fer les entrades en el bloc, vaig barallar diversos llibres : la plaça del diamant, aire negre, secrets inconfessables... sense adonar-me’n que tots ells eren llibre de “certa” complexitat literària, es a dir, llibres dirigits a xics i xiques adolescents.
Comentant-ho en el meu pare, aquest em va suggerir la idea d’agafar un llibre de literatura per a xiquets, un llibre per a primària i la veritat es que em va semblar molt bona idea perquè al cap i a la fi, jo vaig a ser mestra de primària i abans de recomanar la lectura d’un llibre als xiquets es deu llegir prèviament.
Vaig estar mirant diversos llibres i finalment em vaig decidir per “Les Vacances de Saïda”
Saïda viu al Sàhara, i arriba a casa de Ferran, per passar les vacances d'estiu. Aquest es un xiquet valencià que viu en els seus pares i en un gos. Quan Saïda aplega, regala a la família que la acollit una rosa del desert, com un obsequi per deixar-la passar les vacances amb ells.
El començament de l’estiu el passen a Benalest, un poble on viu l’avia de Ferran, perquè els pares encara treballen. Estan allí la xiqueta juga amb els amics de Ferran. Allò curiós es que aquestos xiquets es distrauen jugant a batallar, ni mes ni menys que representant batalles de moros i cristians. L’àvia de Ferran està una mica asustada perquè Saïda es àrab i no sap molt be com reaccionarà a aquesta situació de joc. La sorpresa de tots es lo be que batalla Saïda, la qual fa que les batalles les guanyen sempre els moros i a més que tothom vulga anar amb ella. La segon part de l’estiu la passen a la platja. Saïda es queda impressionada de la immensitat d’aigua que hi ha a la mar.
Tots dos, Ferran i Saïda juguen junts: s’entretenen amb el gos, nades, agafen petxines...
un dia un dona critica a la Saïda per ser estrangera, però la gent que ho veu ix en defensa de la xiqueta i la dona no te altre remei que anar-se’n i deixar-los tranquils.
El dia en que Saïda va a tornar al Sàhara, el comiat es fa molt dur, perquè l’amistat que han establert Ferran i ella es molt gran, i aquest li demana que torne l’any següent. En aquest moment Saïda trau de dins la seua motxilla una maneta de metall, que era com el seu amulet, una cosa molt valuosa per ella, i l’ il regala a Ferran com a mostra de la seua amistat.
Desprès de llegir el llibre, puc dir que si el recomanaria per als meus alumnes de primària, perquè al llibre es reflexa la convivència de dos persones de móns tan diferents, i farà que tots dos s’enfronten a situacions diferents: des del racisme fins a l’acolliment mes solidari.
El final, a mi personalment em va commoure, allò material que es valuós per una persona no sembla tan bo com la amistat sincera d’una persona. Per aquest motiu sembla que, el fet que Saïda li done aquest present a Ferran mostra que una part d’ella es queda allí amb ell, on està el seu amic.
Sens dubte, encara que estiga destinat a xiquets es un llibre que pot commoure a tothom que el llig.
Comentant-ho en el meu pare, aquest em va suggerir la idea d’agafar un llibre de literatura per a xiquets, un llibre per a primària i la veritat es que em va semblar molt bona idea perquè al cap i a la fi, jo vaig a ser mestra de primària i abans de recomanar la lectura d’un llibre als xiquets es deu llegir prèviament.
Vaig estar mirant diversos llibres i finalment em vaig decidir per “Les Vacances de Saïda”
Saïda viu al Sàhara, i arriba a casa de Ferran, per passar les vacances d'estiu. Aquest es un xiquet valencià que viu en els seus pares i en un gos. Quan Saïda aplega, regala a la família que la acollit una rosa del desert, com un obsequi per deixar-la passar les vacances amb ells.
El començament de l’estiu el passen a Benalest, un poble on viu l’avia de Ferran, perquè els pares encara treballen. Estan allí la xiqueta juga amb els amics de Ferran. Allò curiós es que aquestos xiquets es distrauen jugant a batallar, ni mes ni menys que representant batalles de moros i cristians. L’àvia de Ferran està una mica asustada perquè Saïda es àrab i no sap molt be com reaccionarà a aquesta situació de joc. La sorpresa de tots es lo be que batalla Saïda, la qual fa que les batalles les guanyen sempre els moros i a més que tothom vulga anar amb ella. La segon part de l’estiu la passen a la platja. Saïda es queda impressionada de la immensitat d’aigua que hi ha a la mar.
Tots dos, Ferran i Saïda juguen junts: s’entretenen amb el gos, nades, agafen petxines...
un dia un dona critica a la Saïda per ser estrangera, però la gent que ho veu ix en defensa de la xiqueta i la dona no te altre remei que anar-se’n i deixar-los tranquils.
El dia en que Saïda va a tornar al Sàhara, el comiat es fa molt dur, perquè l’amistat que han establert Ferran i ella es molt gran, i aquest li demana que torne l’any següent. En aquest moment Saïda trau de dins la seua motxilla una maneta de metall, que era com el seu amulet, una cosa molt valuosa per ella, i l’ il regala a Ferran com a mostra de la seua amistat.
Desprès de llegir el llibre, puc dir que si el recomanaria per als meus alumnes de primària, perquè al llibre es reflexa la convivència de dos persones de móns tan diferents, i farà que tots dos s’enfronten a situacions diferents: des del racisme fins a l’acolliment mes solidari.
El final, a mi personalment em va commoure, allò material que es valuós per una persona no sembla tan bo com la amistat sincera d’una persona. Per aquest motiu sembla que, el fet que Saïda li done aquest present a Ferran mostra que una part d’ella es queda allí amb ell, on està el seu amic.
Sens dubte, encara que estiga destinat a xiquets es un llibre que pot commoure a tothom que el llig.
ANTONIA'S LINE
La pel·lícula Antonia’s line es un film centrat en les dones, però no per aixó s’ha de pensar que te un caràcter feminista o que està dirigit contra els homens. Vaig llegir una critica de la pel.licula en el diari el mon, i la qualificava com “deliciosa narració generacional de marcado talante feminista” aquestes paraules es poden malinterpretar. Baix el meu punt de vista, Antonia’s line es un pel·lícula que narra baix la mirada de l’últim dels seus dies, el que ha segut la vida de una dona independent, Antonia.
La historia comenta en un camp Holandès a finals de la II guerra mundial y plasma de una forma amarga les peripècies de la linea generacional de Antonia. Es tracta d’un relat màgic que remarca amb força la satisfacció d’una dona que va saber transmetre a les seues descendents els mensatges que ella considerava més valuosos, la tolerància y el caràcter independent, els mateixos que ella mateixa havia mantés fins i tot en els pitjors moments de la seua vida.
Podem vore com aquest caràcter independent es reflexa, en la seua filla, Danielle, que vol tindre un fill sense cassar-se (escena per al meu gust graciosa quan la xiqueta es posa cap per avall per tal d’assegurar-se l’embaràs. La seua néta, Teresa, una superdotada per a la música i la seua besnéta, Sara, una joveneta que sembla tota una promesa de futur.
Una altra cosa que es mostra en la pel·lícula es que al rebutjar els estereotips dels malalts mentals, homosexuals i altres grups marginals, al acceptar a tothom per lo que es, la família troba la felicitat. La vida es un encreuament de relacions. Em sembla que tothom avui en dia busca en mateix, la felicitat, i a mes una satisfacció personal, en quan a la seua vida, la seua professió, la seua imatge.
Les dones des sempre han estat rebutjades a un segon plànol, han estat considerades inferiors als homes. En aquesta pel·lícula es mostra com la dona pot ser forta, autosuficient i feliç sense necessitat de dependre d’una altra persona. I açò em va dur al cap el llibre que he començat a llegir “solas” de Carmen Alborch. Ben es cert que encara estic al principi del llibre, però segons la amiga que m’el va recomanar, el que tracta de dir-nos la escriptora es que la dona, mes enllà de núvia, dona o amant es una persona. Nosaltres, les dones, no hem vingut al món per satisfer les necessitats d’uns altres. Sembla que son nosaltres les que deguem cassar-se o tindre algun home al nostre costat per ser felices, però no hi estic d’acord: Davant de tot som éssers independent i autosuficients en la mesura que anem aprenent i formant-se com a persones.
Doncs be, tot açò sols era per recomanar el visionat de la pel·lícula i perquè no, si ús a cridat l’atenció la lectura d’aquest llibre, que una vegada acabe de llegir comentaré.
La historia comenta en un camp Holandès a finals de la II guerra mundial y plasma de una forma amarga les peripècies de la linea generacional de Antonia. Es tracta d’un relat màgic que remarca amb força la satisfacció d’una dona que va saber transmetre a les seues descendents els mensatges que ella considerava més valuosos, la tolerància y el caràcter independent, els mateixos que ella mateixa havia mantés fins i tot en els pitjors moments de la seua vida.
Podem vore com aquest caràcter independent es reflexa, en la seua filla, Danielle, que vol tindre un fill sense cassar-se (escena per al meu gust graciosa quan la xiqueta es posa cap per avall per tal d’assegurar-se l’embaràs. La seua néta, Teresa, una superdotada per a la música i la seua besnéta, Sara, una joveneta que sembla tota una promesa de futur.
Una altra cosa que es mostra en la pel·lícula es que al rebutjar els estereotips dels malalts mentals, homosexuals i altres grups marginals, al acceptar a tothom per lo que es, la família troba la felicitat. La vida es un encreuament de relacions. Em sembla que tothom avui en dia busca en mateix, la felicitat, i a mes una satisfacció personal, en quan a la seua vida, la seua professió, la seua imatge.
Les dones des sempre han estat rebutjades a un segon plànol, han estat considerades inferiors als homes. En aquesta pel·lícula es mostra com la dona pot ser forta, autosuficient i feliç sense necessitat de dependre d’una altra persona. I açò em va dur al cap el llibre que he començat a llegir “solas” de Carmen Alborch. Ben es cert que encara estic al principi del llibre, però segons la amiga que m’el va recomanar, el que tracta de dir-nos la escriptora es que la dona, mes enllà de núvia, dona o amant es una persona. Nosaltres, les dones, no hem vingut al món per satisfer les necessitats d’uns altres. Sembla que son nosaltres les que deguem cassar-se o tindre algun home al nostre costat per ser felices, però no hi estic d’acord: Davant de tot som éssers independent i autosuficients en la mesura que anem aprenent i formant-se com a persones.
Doncs be, tot açò sols era per recomanar el visionat de la pel·lícula i perquè no, si ús a cridat l’atenció la lectura d’aquest llibre, que una vegada acabe de llegir comentaré.
UN NOU AMANEIXER
Supose que aquest títol guarda una relació amb la pel·lícula. El amaneixer de l’amor que se li desperta en el cor al protagonista per eixa atractiva dona de ciutat, o tal vegada l’amaneixer de vida que sent en veure que la seua dona segueix viva, al cap i a la fi, tan si val una cosa com l’altra, el ben cert és que aquesta pel·lícula, guanyadora de tres Oscars (en la primera edició d’aquests premis) es digna de ser vista.
La actuació dels personatges és formidable, la seua manera d’interpretar, tota basada en les expressions aconseguix sense necesitat de la paraula fer-nos aplegar els sentiments que ells estàn experimentant.
Aquesta pel.licula, muda, i en blanc i negre, que ara pot pensar-se que està passada de moda, tracta un tema que ha segut explotat al cinema des sempre, i que encara avui s’explota: la infidelitat.
El protagonista d’aquesta pel·lícula es veu captivat per l’atractiu de allò desconegut. Ell es un simple campessin que viu modestament a la seua granja, amb la seua dona i un xiquet petit. En una persona humil que es veu atret per la sofisticació d’una dona de la ciutat que ha anat al camp de vacances. Per la luxúria i atracció cap aquesta dona descuida a la seua família i vol anar-se’n amb ella a la ciutat. La dona li diu que mate a la seua esposa i junts planegen com fer-ho: simulant un accident amb la barca la ofegarà i ell es salvarà agafant-se a uns joncs.
Quan aplega el moment de fer-ho, aquest no pot, i la seua dona, en veure que aquest havia volgut fer-li mal, en aplegar a la ciutat arranca a córrer fugint del seu marit. Ell la segueix implorant-li perdó.
El que a continuació ocorre em sembla massa subrealiste: els dos entren en una capella on s’estava celebrant una boda i fan com que s’estan casant, aixi renoven els seus vots i passen tot el dia a la ciutat gaudint dels seua encants com si es foren dos novios recent casats.
Açò, sembla un poc forçat, però hi ha que tindre en compte que nosaltres ho veiem des la perspectiva d’una societat avançada, on la dona ja no està en segon plànol i on molt possiblememt amb un simple perdó del marit la dona no volguera “recassar-se” amb ell.
No obstant, açò aporta a la pel·lícula un toc de romanticisme, on triomfa l’amor per damunt de tot.
El final em sembla inesperat. De tornada cap al camp, la barca s’enfonsa a causa d’una forta tempesta i la dona desapareix. El marit la dona per morta i en a seua desesperació va en busca de la que havia estat la seua amant per matarla, ja que si aquesta no li haguera proposat que ofegara a la seua dona no haurien eixit amb la barca aquell dia i potser la seua dona encara estaria viva.
Quan ja sembla que l’home ha perdut el cap i està a punt de matar la dona estrangulant-la sent crits dient que la seua muller a aparegut, que està viva.
Aquest deixa d’estrangular a la seua amant i corre per estar amb la seua dona. El nou dia troba com la dona de ciutat abandona el camp i ell es troba al costat del llit de la seua dona velant per ella i pel seu fill. L’amaneixer veu com naix l’amor de nou i per sempre, tancant aquest film amb un bes entre els dos.
Encara que una mica atraçada per a la societat d’avui, aquesta pel·lícula no té desperdici, i com deia abans la actuació dels personatges aconsegueix transmetre les emocions.
Sens dubte aquest film ens a presentat l’amaneixer del passat.
La actuació dels personatges és formidable, la seua manera d’interpretar, tota basada en les expressions aconseguix sense necesitat de la paraula fer-nos aplegar els sentiments que ells estàn experimentant.
Aquesta pel.licula, muda, i en blanc i negre, que ara pot pensar-se que està passada de moda, tracta un tema que ha segut explotat al cinema des sempre, i que encara avui s’explota: la infidelitat.
El protagonista d’aquesta pel·lícula es veu captivat per l’atractiu de allò desconegut. Ell es un simple campessin que viu modestament a la seua granja, amb la seua dona i un xiquet petit. En una persona humil que es veu atret per la sofisticació d’una dona de la ciutat que ha anat al camp de vacances. Per la luxúria i atracció cap aquesta dona descuida a la seua família i vol anar-se’n amb ella a la ciutat. La dona li diu que mate a la seua esposa i junts planegen com fer-ho: simulant un accident amb la barca la ofegarà i ell es salvarà agafant-se a uns joncs.
Quan aplega el moment de fer-ho, aquest no pot, i la seua dona, en veure que aquest havia volgut fer-li mal, en aplegar a la ciutat arranca a córrer fugint del seu marit. Ell la segueix implorant-li perdó.
El que a continuació ocorre em sembla massa subrealiste: els dos entren en una capella on s’estava celebrant una boda i fan com que s’estan casant, aixi renoven els seus vots i passen tot el dia a la ciutat gaudint dels seua encants com si es foren dos novios recent casats.
Açò, sembla un poc forçat, però hi ha que tindre en compte que nosaltres ho veiem des la perspectiva d’una societat avançada, on la dona ja no està en segon plànol i on molt possiblememt amb un simple perdó del marit la dona no volguera “recassar-se” amb ell.
No obstant, açò aporta a la pel·lícula un toc de romanticisme, on triomfa l’amor per damunt de tot.
El final em sembla inesperat. De tornada cap al camp, la barca s’enfonsa a causa d’una forta tempesta i la dona desapareix. El marit la dona per morta i en a seua desesperació va en busca de la que havia estat la seua amant per matarla, ja que si aquesta no li haguera proposat que ofegara a la seua dona no haurien eixit amb la barca aquell dia i potser la seua dona encara estaria viva.
Quan ja sembla que l’home ha perdut el cap i està a punt de matar la dona estrangulant-la sent crits dient que la seua muller a aparegut, que està viva.
Aquest deixa d’estrangular a la seua amant i corre per estar amb la seua dona. El nou dia troba com la dona de ciutat abandona el camp i ell es troba al costat del llit de la seua dona velant per ella i pel seu fill. L’amaneixer veu com naix l’amor de nou i per sempre, tancant aquest film amb un bes entre els dos.
Encara que una mica atraçada per a la societat d’avui, aquesta pel·lícula no té desperdici, i com deia abans la actuació dels personatges aconsegueix transmetre les emocions.
Sens dubte aquest film ens a presentat l’amaneixer del passat.
viernes, 23 de enero de 2009
LA PLAÇA DEL DIAMANT
La Natàlia, una noia del barri de Gràcia de Barcelona que ha de sortir endavant en la terrible època que li ha tocat viure. En els anys 20 destaca a Espanya la dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la llibertat d'expressió i l'autogovern a Catalunya, després, de l'any 1931 al 1936 s'instaura la II República i la Guerra Civil esclata l'any 33, causa milers de morts.
Mercè Rodoreda va nàixer a Barcelona l’any 1909 i ma morir a Girona l’any 1983. Aquesta autora va viure en la seua pell els terribles esdeveniments de la guerra Civil a Espanya. Quan aquesta va esclatar, la nostra escriptora va ser exiliada, y va vores sotmesa en una situació que ens descriu ben be al llarg d’esta novel·la.
Podem dir que Mercè Rodoreda tracta de fer-nos veure el que tothom va patir en aquella època, fam, misèria, soledat... allò que per desgràcia li es pròxim.
Son moltes les semblances que empra la autora a la novel·la , a l’inici d’aquesta Quimet (el seu futur marit) anomena a Natàlia “Colometa” i després veiem com els coloms apareixen al llarg del llibre. Descripcions minucioses i tota mena de detalls que Mercè Rodoreda aporta per tal que la imatge mental que et crees siga el mes realista possible. Els sentiments formen part del ésser humà, i l’autora recorre a ells per tal que sentim pena, angunia, i tots altres sentiments quan estem submergits a la lectura de la novel·la.
No es gaire fàcil la lectura d’aquesta, moltes voltes es difícil seguir la línia argumental, per l’ús d’un vocabulari tan treballant i cohesionat. Tot és important. Mercè Rodoreda cura fins l’últim detall.
Em sembla que llegir aquest llibre és una forma més clara de comprendre el que va ocorrer a la época de la guerra civil. Per mi, el llibre ha estat més aclaridor que qualsevol altre llibre de història i més inclòs del que vaig aprendre a l’escola. Pense que açò es deu a la identificació amb el personatge. Una dona plana i senzilla, que ha de prendre decisions molt importants: abandonar el seu fill per tal que aquest puga viure, la mort del seu marit, casar-se amb un home que no estima pel fet que els seus fills puguen tindre per viure i tantes altres decisions que de segur que també prengueren algunes de les dones que van viure en aquells temps.
En el 50 aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, varen editar un pel·lícula de la plaça del Diamant. Una volta llegit el llibre vaig sentir la curiositat de veure com s’havia plasmat aquest en el mon del cinema. Com deia abans, els símils dels coloms són una peça clau que tampoc varen passar desapercebuts per al director d’aquesta pel·lícula, ja que en un moment determinat hi apareix l’escena d’un colom que perd la vida lentament, tal i com li ocorre a la nostra protagonista:
“De mica en mica tornava a la vida després d'haver viscut en el forat de la mort”
Aquesta ha segut per a mi una de les frases que més m’han aplegat a l’ànima. De vegades la meua àvia em diu: ¿ja has dinat? ¿No berenes? ... i jo sempre em preguntava perquè aquesta insistència en el menjar. Doncs ara ja ho se. La meua Avia va passar la guerra Civil a espanya, va sofrir fan i penúries i no vol per a la seua família la sort que va gaudir ella. Tenim sort que avui els temps han canviat, tenim llibertat d’expressió i opinió, i podem eixir al carrer en la tranquil·litat (relativa) de que no ens faran res per estar fora casa. Abans no era així. Açò és el que vol fer-nos veure Mercè Rodoreda al seu llibre (que recomane sincerament):
“La plaça del diamant”
Mercè Rodoreda va nàixer a Barcelona l’any 1909 i ma morir a Girona l’any 1983. Aquesta autora va viure en la seua pell els terribles esdeveniments de la guerra Civil a Espanya. Quan aquesta va esclatar, la nostra escriptora va ser exiliada, y va vores sotmesa en una situació que ens descriu ben be al llarg d’esta novel·la.
Podem dir que Mercè Rodoreda tracta de fer-nos veure el que tothom va patir en aquella època, fam, misèria, soledat... allò que per desgràcia li es pròxim.
Son moltes les semblances que empra la autora a la novel·la , a l’inici d’aquesta Quimet (el seu futur marit) anomena a Natàlia “Colometa” i després veiem com els coloms apareixen al llarg del llibre. Descripcions minucioses i tota mena de detalls que Mercè Rodoreda aporta per tal que la imatge mental que et crees siga el mes realista possible. Els sentiments formen part del ésser humà, i l’autora recorre a ells per tal que sentim pena, angunia, i tots altres sentiments quan estem submergits a la lectura de la novel·la.
No es gaire fàcil la lectura d’aquesta, moltes voltes es difícil seguir la línia argumental, per l’ús d’un vocabulari tan treballant i cohesionat. Tot és important. Mercè Rodoreda cura fins l’últim detall.
Em sembla que llegir aquest llibre és una forma més clara de comprendre el que va ocorrer a la época de la guerra civil. Per mi, el llibre ha estat més aclaridor que qualsevol altre llibre de història i més inclòs del que vaig aprendre a l’escola. Pense que açò es deu a la identificació amb el personatge. Una dona plana i senzilla, que ha de prendre decisions molt importants: abandonar el seu fill per tal que aquest puga viure, la mort del seu marit, casar-se amb un home que no estima pel fet que els seus fills puguen tindre per viure i tantes altres decisions que de segur que també prengueren algunes de les dones que van viure en aquells temps.
En el 50 aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, varen editar un pel·lícula de la plaça del Diamant. Una volta llegit el llibre vaig sentir la curiositat de veure com s’havia plasmat aquest en el mon del cinema. Com deia abans, els símils dels coloms són una peça clau que tampoc varen passar desapercebuts per al director d’aquesta pel·lícula, ja que en un moment determinat hi apareix l’escena d’un colom que perd la vida lentament, tal i com li ocorre a la nostra protagonista:
“De mica en mica tornava a la vida després d'haver viscut en el forat de la mort”
Aquesta ha segut per a mi una de les frases que més m’han aplegat a l’ànima. De vegades la meua àvia em diu: ¿ja has dinat? ¿No berenes? ... i jo sempre em preguntava perquè aquesta insistència en el menjar. Doncs ara ja ho se. La meua Avia va passar la guerra Civil a espanya, va sofrir fan i penúries i no vol per a la seua família la sort que va gaudir ella. Tenim sort que avui els temps han canviat, tenim llibertat d’expressió i opinió, i podem eixir al carrer en la tranquil·litat (relativa) de que no ens faran res per estar fora casa. Abans no era així. Açò és el que vol fer-nos veure Mercè Rodoreda al seu llibre (que recomane sincerament):
“La plaça del diamant”
"Mucho ruido y pocas nueces"
“No sufráis niñas,no sufráis.
Que el hombre es un farsante.
Un pie en la tierra
y otro en el mar,
jamás será constante.
¿Porqué sufrir?
¡Dejadles ir!
Y disfrutad la vida.
Vuestras penas convertid,
en cantos de alegría”
Amb Aquest vers s’inicia la pel·lícula de la adaptació de la coneguda obra de teatre de Shakespeare “Mucho ruido y pocas Nueces”. Una obra de teatre que va ser portada al cinema a l’any 1993 per el director de cinema Kenneth Branagh, i que compta amb uns personatges d’alta qualitat com Emma Thompson, Michael Keaton, Denzel Washington, o Keanu Reeves entre altres.
Fa poc, he tingut una experiència no molt grata relacionada amb l’amor, o més bé amb el desengany amorós y tal vegada per sort o per desgràcia aquesta situació que acabe de viure ha tingut lloc alhora que veia aquest film de Shakespeare, el que m’ha portat a reflexionar envers aquest tema: l’amor i l’alegria de viure.
Es diu que no es pot viure sense amor. I és cert. Tothom a la societat busca una parella amb qui compartir la seua vida, les seues alegries i com no els seus moments durs. Però trobar aquesta persona no es gens fàcil avui, com tampoc ho era en la festiva societat de Messina, on com avui, on també allò que es deia o es veia era interpretat erròniament, i conduïa a un estat desgarrador de l’ànima i del cor.
Ho no es així com es va sentir Claudio en veure a Hero, o a qui ells creia que era Hero, en mans d’un altre home, a causa de les mentides que Don Juan va introduir al cap del bon Claudio? I no podem comparar aquesta situació que tan bé descrita per Shakespeare en les mentides que avui ens creguem nosaltres d’altres persones que sols volen fer-nos mal?
Senyores i senyors, la societat de avui no ha canviat tant com la de Messina. Seguim desitjant la felicitat i l’amor a les postres vides. Segueixen havent homes i dones cruels que fomenten el mal i perjudiquen les parelles enamorades que sols volen ser feliços.
Ja Shakespeare ens relatava que tothom busca el mateix, la felicitat, la alegria per viure i que aquestes coses no es poden aconseguir per un mateix. Necessitem de l’ajuda dels altres, de la inclusió dels altres en la Nostra vida. Vulgam o no, som éssers socials, exposats a una realitat, a mostrar una aparença front el mon, i a que el nostre honor siga juzgat pels altres membres de la societat. Com veiem tot açò no dista molt del que Shakespeare valorava en la seua obra: l’honor de Hero qüestionat per l’home que estima a causa d’una mentida difamada, la aparença mostrada per Don Juan de ser un bon cavaller, quan la realitat és ben diferent, i el paper tan gran que l’amor juga a les nostres vides, fent que fins i tot ens canvi el caràcter com ocorre a Benedicto i a Beatriu.
Sens dubte Shakespeare ens mostra ací la seua cara alegre de la vida, perquè encara que fa ús d’un llenguatge tan treballat, i recarregat tant típic d’ell (que a qui no li agrade no gaudirà de l’obra) també ens mostra les trampes de l’amor des d’una perspectiva còmica o com tots esperem aquestes trampes són superades, i l’amor guanya a la mentida.
Sens dubte és un obra per llegir o si més no, per veure la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
